Jasmí Andaluç, Jasmí Reial

El gessamí és un arbust del gènere Jasminum, amb al voltant de 300 espècies. És oriünd de les regions tropicals i subtropicals del Vell Món i és àmpliament conreat. La majoria de les espècies creixen com trepadoras sobre altres plantes o guiades sobre estructures. 

Les flors del gessamí, comunament blanques -si bé hi ha algunes espècies grogues-, posseeixen sovint un dolç i intens aroma. Aquestes plantes es conreen principalment per les seves flors, al jardí, com a planta d’interior o per a flor tallada. La flor dura al voltant de 24 hores. Dues hores abans d’obrir-se el capoll es pot agafar i fer biznagas, molt apreciades a Andalusia.

Al sud i sud-est d’Àsia les dones solen portar als cabells. També s’utilitzen per fer te, la base és el te verd i moltes espècies destil·len un oli amb què s’elaboren perfums. En aromateràpia, s’empra en l’aspecte emocional com un afrodisíac, i per la part física com a relaxant muscular i analgèsic.

Originari de Pèrsia, aquest arbus trepador perennifoli o a vegades caducifoli conté unes fulles: oposades, formades per 5-9 fulles verd fosc. Les seves flors blanques, molt perfumades, estan reunides en petits ramells subterminales. La seva floració es de final de primavera a finals de tardor. L’aroma dels gessamins inunda els capvespres d’estiu. Les flors són utilitzades en perfumeria per la seva aroma. S’utilitza també com a aromatitzant d’infusions, com calmant i sedant. És especialment agradable el te de gessamí.

El gessamí requereix sol, tot i que també s’adapta a la semiombra. Resisteix al fred, fins i tot a lleugeres gelades de fins a -10º. Viu en una gran varietat de sòls. Ideal és que sigui ric en nutrients, fresc, drenat; pot ser calcari.

Sovint s’utilitza per recobrir pèrgoles, gelosies, pavellons, murs, columnes, etc. També el podem trobar cultivat en recolzats sobre murs o en suports. També pot conrear en test amb un tutor apropiat.

Poda’l a l’hivern per netejar-lo, eliminan’t branques mortes, seques, trencades o malaltes.

Es propaga sense dificultat per estaques de fusta semidura amb fulles, preses a finals de l’estiu i posades a arrelar en hivernacle. També s’empren capficats i fillols.

 

Celestina, Jasmí azul, Plumbago, Jasmí del Cabo, Jasmí del cel, Celestines, Jasminer azul, Azulina, Jasmí blau cel

Plumbago és un gènere de 10 a 20 espècies de fanerògames pertanyents a la família Plumbaginaceae, natives de regions temperades càlides a tropicals del món. El nom Plumbago deriva del llatí plumbum («plom»), tant pel color blau plomís de les flors d’algunes espècies, 1 o causa de antigament es creia que era la cura per l’enverinament amb plomo.2

El gènere inclou plantes herbàcies i arbusts que aconsegueixen de 50 cm a 2 m d’alçada. Les fulles són espiraladas, simples, senceres, de 0,5 a 12 cm de llarg, amb un lloc i sovint amb marges pilosos. Les flors són blanques, blaves, porpres, vermelles o rosades, amb la corol tubular i cinc pètals. Les flors es disposen en inflorescències anomenades raïms.

El calze té pèls glandulars que secreten un mucílag llardós capaç d’atrapar i matar insectes; no està clar quin és el propòsit d’aquests pèls; si és el de protecció a la pol·linització via «vespes» (formigues i altres insectes no transfereixen pol·len entre plantes individuals), o possiblement subcarnívora.

Originaria del Sud-àfrica, aquest arbust trepador i perennifoli s’ha fet molt popular entre el jasmins degut al color de les seves flors blavoses. Les flors de color blau cel de forma cilíndrica mesuren uns 2,5 centímetres i s’obren en cinc pètals, que neixen de raïms terminals de 15 centímetres d’ample.El Plumbago floreix tot l’any excepte en els mesos més freds de l’hivern.

S’utilitza com a planta enfiladissa o arbust de branques arquejades i penjants. El Plumbago pot ser podat perquè creixi de la mateixa manera que una parra i grimpi per uns suports amarrant o fixant les branques d’alguna manera.També per fer una tanca lliure florit i per fer masses que cobreixin talussos.

El plumbago necessita estar a  ple sol. Encara que creix bé en semiombra, la seva floració pot ser pobre. En climes amb excés d’insolació és preferible llum indirecta. Les temperatures fredes el perjudiquen, ja que no resisteix les gelades fortes, de menys de -5ºC. A les regions fredes ha de protegir i ser posada a resguard durant l’hivern o fer servir una manta tèrmica..

Si els brots tendres es posen negres amb les gelades, una vegada que el sistema radicular s’estableix plenament, la planta es recupera com comença el temps càlid. El Plumbago es desenvolupa millor en sòls lleugers i sorrencs amb bon drenatge.

Es recomana regar abundantment a l’estiu i més lleugerament a l’hivern. Pot sobreviure amb poca aigua una vegada que estigui arrelat i és relativament tolerant a la sequera. Recomanem fertilitzar en test amb un fertilitzant líquid cada 10 dies.

Les fulles poden tornar groguenques a causa de deficiències de magnesi, però es pot tractar aplicant sulfat de magnesi. Si és manca de ferro, s’aporta quelats de ferro.

Poda anualment els laterals i florits dels exemplars adults a deixant-los amb una longitud que contingui 2 o 3 rovells.

Per reproduir-lo recomanem que les estaques amb fulles preses de fusta parcialment madura arrelin sense problemes sota vidre o plàstic.També és possible emprar estaques d’arrel i dividir plantes velles.Les llavors sembrades a finals de l’hivern germinen amb facilitat. La seva època de sembra és a l’hivern i primavera. Germina en 7-10 dies a 22-23ºC.

Bitxo Pebroter

Capsicum annuum és l’espècie més coneguda, estesa i conreada del gènere Capsicum, de la família Solanaceae. Totes les innombrables formes, mides, colors i sabors dels seus fruits, descrits i nomenats en la cultura popular, corresponen en realitat a aquesta mateixa espècie.

Aquesta espècie, conreada mundialment, és originària de Mesoamérica, on va ser domesticada fa més de 6000 anys, i on es troben encara varietats silvestres, com la coneguda popularment allà amb el nom de chiltepín, Xile solter o Xile boig.

Es tracta d’un arbust / matoll d’uns 80 cm fins a 1 m d’alt. De tiges glabrescents ramificades amb fulles aovadas, peciolades, solitàries o per parelles, de 4-12 cm per 1,5-4 cm d’ample, també pubescents, amb marges sencers, base estreta i àpex una mica acuminat. Les flors són solitaris o per grups d’unes poques, erectes o alguna cosa pèndules i naixent en el nus de les fulles amb la tija. El calze, persistent, és acampanat i sencer, amb 5-7 costelles principals arrodonides acabades en una dent, generalment rom, i unes quantes costelles secundàries. La corol · la, més aviat petita (centimètrica), té 5-7 pètals tots amplament soldats en les seves bases, de color blanc i finasimamente denticulats en les seves vores. Les anteres són generalment purpúries. El fruit – que pot tenir una infinitat de formes – és una baia buida amb 2-4 envans incomplets que suporten les llavors, que són discoïdals / espirals, molt comprimides, d’uns mm de diàmetre i de color groguenc. Floreix de maig a agost, i fructifica des de juliol fins a noviembre.1 2

Conté capsaïcina (alcaloide responsable del gust picant d’alguns conreessis de pebrots), 3 carotens, capsorrubina, luteïna, coure i vitamina C en quantitat apreciable, però que es perd durant l’eventual desecación.4

El pebrot és un fruit no climatéric.Presenta baixa producció d’etilè i baixa sensibilitat a aquesta fitohormona.7 seves condicions òptimes de conservació són temperatures de 7 a 10 ° C i 95 a 98% d’humitat relativa.7 Té una vida útil en postcollita de 2 a 3 semanas.7

Els fruits s’empren tradicionalment a la cuina, immadurs i madurs, crus, rostits, cuits, al forn, secs, en pols, etc, i això en el món sencer des de la seva introducció des d’Amèrica per Cristòfor Colom.

Indicacions: les morenes (en baixa concentració), antireumàtic, aperitiu, revulsiu, rubefaciente, estíptico, afrodisíac, estomacal, carminativo.2 4

Ubicar en jardí, balcó i interiors lluminosos.

Llum: el més adequat és a ple sol.

Plantar a l’aire lliure després del període de gelades.

Reg moderat, prou com per mantenir el substrat fresc, però sense excessiva humitat.

Durant el període de creixement (primavera-estiu) abonar setmanalment; suprimir l’abonat un cop formats els fruits i mantenir a uns 18 º C perquè es mantinguin més temps.

La multiplicació es realitza per llavor, preferiblement al començament de la primavera. Germinació en 10-14 dies a 21 º.

Coleos Canina, Plectranthus caninus

Plectranthus caninus, de la mateixa família que la coneguda planta dels diners. De fet, la forma i disposició de les fulles és molt similar. El nom que defineix l’espècie fa referència als gossos en els dos casos (canina, caninus). En realitat no hi ha molta informació ni molt precisa sobre aquesta planta. Es diu que és un híbrid encara que aquesta afirmació no la tenim molt clara. Altres fonts situen el seu origen en zones del sud d’Àsia i Est d’Àfrica. Amén d’aquesta incertesa del seu origen el que està clar és la seva finalitat que ara us expliquem.

Les dues virtuts del Coleus canina:

La primera d’elles (la menys important), és el seu aroma que desconeixem si és agradable o desagradable però el que sí sabem és que és intens, sobretot si s’agita la planta. Hem trobat que té un aroma que pot recordar a la marihuana barrejada amb cert aire cítric.

La segona i per la qual és coneguda aquesta planta, és que aquest intens aroma te un efecte repel·lent cap gossos i gats. A la ciutat de València fa uns anys van voler fer proves en els parterres i escocells dels arbres de la ciutat per evitar les deposicions dels gossos en aquests llocs. Les notícies referents a aquest intent col·loquen aquesta planta com una cosa positiva. Cito textualment: -En primer lloc, la planta ha aconseguit la seva adaptació climàtica, a falta de passar l’hivern «i, en segon lloc,» s’ha demostrat l’efectivitat de la seva acció repulsiva en la seva més estricta proximitat-.

No requereix d’unes cures excessius. Aquí van unes petites nocions.

És una planta de clima temperat-càlid. Les temperatures massa caloroses estiuenques poden fer malbé aquesta barrera canina-felina. Els hiverns no creiem que els aguanti bé en llocs freds. Si el clima és molt càlid estarà millor en semisombra.No hi ha referències tèrmiques concretes. En la notícia citen que la planta no saben com es comportarà durant l’hivern i no existeixen més dades.

Aquesta planta sí que requereix certa quantitat d’aigua. Una freqüència setmanal a l’hivern serà més que suficient, freqüència que anirà augmentant segons arribin les calors. A l’estiu pot ser que necessiti aigua cada 2 o 3 dies.

 

Roser de Pitimini, Roser nan, Roser mini

El roser mini o roser de pitiminí és una varietat nana del rosers, que es poden cultivar tant en exterior com en interior.
S’han d’ubicar a l’interior, evitant el sol directe. Necessita un reg abundant però només quan s’hagi assecat la capa superficial. Es recomanable utilitzar fertilitzant de floració.

A l’Europa del segle XVII ja es coneixien algunes mutacions de roses nanes de les antigues roses de jardí Gallicas i Centifolias, encara que aquests fossin d’una sola floració igual que les seves formes parentals més grans.

Les formes en miniatura de les roses de la Xina de roses amb flor remuntant tenen també varietats miniatures que es van conrear i s’han criat a la Xina, i es representen en l’art xinès del segle XVIII.

Les modernes roses en miniatura es deriven en gran part d’aquest tipus de roses en miniatura de la Xina, especialment el conrear ‘Roulettii’, un descobriment casual que es troba en un test a Suiza.1

Les roses miniatura són representats per petits arbustos de flor la majoria amb remontancia que tenen un rang d’altura que va des de 6 «a 36» d’alçada, amb la major caiguda en el 12 «a 24».

Les seves floracions vénen en tots els colors d’híbrid de te; moltes varietats també emulen la clàssica alta d’híbrid de te en forma de la seva flor centrada.

Les roses miniatura són sovint comercialitzades i venudes per la indústria floral com a plantes d’interior, però és important recordar que aquestes plantes són descendents principalment d’arbustos a l’aire lliure natives a les regions temperades, de manera que la major part de les varietats de rosa miniatura requereixen un període anual de latència freda per sobreviure. (Exemples: ‘Petite d’Hollande’ (Miniatura Centifolia, d’una sola floració), ‘Cupcake’ (Miniatura moderna, Remontancia)

Els rosers mini o de pitiminí són perfectes per tenir a l’interior de la llar, però requereixen una tasca de manteniment que no podem descuidar. Per cultivar aquests rosers hem d’evitar la llum directa del sol i mantenir-los humits, però no entollats. Durant la floració cal incloure’ls un abonament en l’aigua de reg per a estimular el seu desenvolupament.
Aquests rosers en miniatura tenen unes fulles semblants a algunes varietats de jardí, però les seves flors són petites i normalment reben el nom de pitiminí perquè els seus capolls estan agrupats. El secret del seu cultiu és mantenir una humitat ambiental alta i evitar el contacte directe amb l’aigua a la base.
El test s’ha de posar en una safata amb pedretes o grava en el fons que es mantindran humits amb una mica d’aigua, però sense que estigui en contacte amb el test. Les fulles les podem polvoritzen quan estigui la calefacció posada a l’hivern i les regarem deixant que s’assequi la capa superficial entre regs.
En època de poda es pot reduir la seva altura a la meitat i anirem treient les flors marcides després de cada floració. 

En plantes cultivades en el terreny: Encara que les plantes estan generalment lliures de malalties, és possible que pateixin de punt negre en climes més humits o en situacions on la circulació d’aire és limitada.2 Es desenvolupen millor a ple sol. A Amèrica del Nord són capaços de ser cultivades en USDA hardiness Zones 5b a 10b.3 4 A la poda de Primavera és convenient retirar les canyes velles i fusta morta o malalta i retallar canyes que es creuen. En climes més càlids, retallar les canyes que queden en al voltant d’un terç. A les zones més fredes, probablement cal podar una mica més que això. Requereix protecció contra la congelació de les gelades invernales. 

 

Lliri d’aigua, Zantedeschia, mascarell, cala, cala d’Etiòpia, cèrcol d’Etiòpia, lliri d’aigua, cartutx, flor d’ànec o flor del gerro

Zantedeschia aethiopica, coneguda comunament com mascarell, cala, cala d’Etiòpia, cèrcol d’Etiòpia, lliri d’aigua, cartutx, flor d’ànec o flor del gerro, és una planta herbàcia vivaç, d’origen sud-africà, que es conrea com a ornamental per les seves vistoses espates de color blanc. És una planta perenne, de la família de les aràcies, la més robusta i àmpliament naturalitzada del gènere Zantedeschia. D’origen tropical, suporta però les gelades.

Aconsegueix els 150 cm d’altura. Està dotada d’un rizoma oblong, de grans dimensions, amb fulles basals, sagitades i llargament peciolades. Produeix 2 o 3 «flors» per planta, les quals en sentit estricte són inflorescències erectes en espàdix de 4 a 7 centímetres de llarg, envoltades per una espata (bràctea modificada) en forma d’embut. Són monoiques.

Rebrota cada any oferint les seves flors cap a la meitat de la primavera. Necessita molta aigua quan està florint, i més aviat poca després d’acabar la floració. Per accelerar el cicle, la flor ha de tallar abans de produir llavor, possibilitant així que floreixi novament l’any.

Tota la planta és tòxica, per la qual cosa no ha de ser ingerida. Com a principi actiu conté cristalls d’oxalat de calci, heteròsids cianogenètics, saponines i alcaloides. La saba és molt irritant. Els signes clínics són tant locals com generals. Entre els locals (per contacte directe) trobem irritació de la pell, llavis, mucosa bucal. Entre els generals veurem vòmit, diarrea, midriasi, somnolència, coma i mort.

Prefereix àrees humides i ombrejades amb abundància d’aigua. S’ha naturalitzat en àrees temperades d’Europa i Amèrica.

Les varietats acolorides requereixen sòls ben drenats, i una mica d’abonament en època de floració.

Gerry Adams lluint una xapa del Easter Lily (lliri d’aigua), símbol dels republicans irlandesos. 

El «lliri d’aigua» ha estat utilitzat com a símbol polític pels nacionalistes republicans d’Irlanda del Nord en les seves pretensions d’aconseguir la independència o bé la integració de la província a la República d’Irlanda

 

 

Aquestes espates apareixen a la primavera fins a la tardor.

Agradablement perfumades.

Les fulles són lluents, de vores ondulats, agusades cap a la punta i amb la nervadura central bé pronunciada.

Encara que no sempre fructifica, la planta produeix unes baies, contingudes en el calze, de color groc pàl·lid.

Els productors les cultiven en grans quantitats perquè s’utilitzen principalment per a la decoració per Pasqua i com a flor tallada en rams.

Usos: la cala és una planta semiaquàtica, pel que pot ser conreada en test, mantenint parcialment submergida en aigua.

Molt bona per a la vora de l’estany, amb els «peus» en aigua.

En arriates i racons humits ia l’ombra o semiombra.

Es conrea també en test com a planta d’interior.

S’empra per centres a flor tallada.

Llum: amb l’excés de sol es ressent, especialment en climes calorosos. La seva exposició ha de ser d’ombra o semiombra.

La menor intensitat de la llum en ambients interiors influeix en una menor floració i major desenvolupament de les fulles, les que per cert també formen part de la seva qualitat ornamental.

Temperatures: agraeix els climes suaus que no arriben a gelar.

Pot suportar uns quants graus sota zero. Si està en test, és millor no córrer riscos i ficar dins quant sorgeixi la primera gelada.

En zones on durant l’hivern hi ha gelades, les plantes sobreviuran a l’exterior, sempre que els tests estiguin completament submergides dins l’aigua. No obstant això, la manera més segur que sobrevisquin durant aquesta estació és posar-les en un hivernacle o mantingues dins de casa, en un lloc fresc i, partir d’entrada la primavera, situar-la en l’exterior.

Durant l’hivern convé mantenir a una temperatura mínima de 10 º per a les plantes que han passat l’estiu a interior.

Terreny: terra normal de jardí, amb sorra, torba i abonament orgànic.

Reg: reg abundantment durant la floració, amb una disminució gradual cap a la tardor.

Bona planta per a principiants que agraden de regar molt.

La Cala es rega força quan està en creixement i en floració, però després de florir has mantenir completament seca, és el seu període de repòs. Llavors les fulles es poden marcir i és normal. Aplica a poc a poc més aigua quan aparegui el fullatge.

Abonat: el sòl ha de ser normal de jardí, enriquit amb fertilitzant orgànic. Aboni cada 15 dies en època de floració.

Apliqueu un gruix encoixinat a la base de la planta durant l’hivern en les zones d’hiverns secs i freds.

Tallar les flors marcides per afavorir la floració.

Multipliqui amb llavor o mitjançant divisió del rizoma cada 2-3 anys a la primavera.

 Qualsevol secció de la tija subterrània es pot utilitzar per a la reproducció. El fragment ha plantar de 10 a 15 cm de profunditat, en posició horitzontal.

Crisantem

Els crisantems són un gènere dell voltant de 30 espècies, nativa d’Àsia i nord-est d’Europa. El crisantem o flor de Setembre és una flor bella i carregada de simbolisme. A Occident, on també és conegut com Sant Vicent, és tradició utilitzar-lo com ofrena floral al Dia dels Difunts, encara que no per això deixa d’omplir amb abundància i alegria les llars com a planta ornamental, tant d’interior com d’exterior.

Són herbes sufruticosas, perennes, que arriben a una grandària de fins a 1.5 m d’alt, aromàtiques; tiges erectes o patents, frondosos. 

El cultiu dels crisantems a la Xina com a plantes florals es remunta a abans del 1500 a. C. Una antiga ciutat xinesa va ser cridada Ju-Xian: «ciutat del crisantem». Aquestes flors van ser introduïdes a Japó probablement al segle VIII i l’emperador del Japó la va adoptar com la flor del segell imperial. Hi ha un «Festival de la Felicitat» a Japó que homenatja aquesta flor.

 

La flor va ser portada a Europa al segle XVII. Linneo la va nomenar amb el prefix grec Χρῦς (krysous -): daurat (el color de les flors originals), i la desinència superlativa ἄνθεμον (Anthemon) de τὸ ἄνθος (flor).

 

El chrysanthemum és la flor de novembre o de floració natural quan els dies s’escurcen a la tardor i hivern per a cada latitud. Així en l’hemisferi sud és de floració natural a l’abril, maig, juny. Encara que ara la floricultura, mitjançant tecnologies apropiades la porta al mercat durant tot l’any. S’ha convertit com altres flors en flor de tot l’any per maneig de les seves condicions ambientals com: llarg del dia i temperatura.

És una planta que s’adapta molt bé al maneig fotoperiòdic quan la hi conrea en hivernacles i permet la floració durant tot l’any. La floricultura, amb les seves tècniques de producció massiva de plantes, té una gran quantitat d’eines, que permeten utilitzar les varietats apropiades perquè floreixin en diferents èpoques de l’any.

Els moderns crisantems són molt més decoratius que els seus parents silvestres. Les flors tenen variades formes, semblants a les dàlies, decoratives, com pompones o botons. El gènere conté molts híbrids i es van desenvolupar milers de conreessis amb propòsits horticulturales. A més del tradicional daurat, hi ha flors de color blanc, porpra, vermell, etc L’híbrid més important és Chrysanthemum × morifolium (sense. C. × grandiflorum), derivat primàriament de C. indicum però també involucra a altres espècies.

A causa de la gran varietat de formes i colors ia la quantitat de conreessis comercials, és una de les primeres flors tallades del mercat utilitzades en floristeria per a rams.

Les flors grogues o blanques dels crisantems es bullen per fer una beguda dolça en diversos llocs del continent asiàtic. La beguda es coneix com «te de crisantem» (xinès: 菊花 茶, pinyin: jú Hua chá). A l’esmorzar Dim sum el te de crisantem se serveix sempre. Té múltiples usos medicinals, un d’ells com a remei per recuperar-se de la grip.

Les fulles de moltes espècies, com Chrysanthemum coronarium i altres, que creixen comercialment a Àsia de l’est, coneguts com tung ho (xinès: 茼 蒿, pinyin: tónghāo), shungiku (春菊?) O ssukkat (hangul: 쑥갓)? s’utilitzen com a verdura. A la Xina, les fulles es fregeixen amb all (Allium sativum) i s’asseca salpebrant. El color de les fulles cuinades és negre, amb textura densa i mucilaginosa i sabor fragant i complex.

El piretro (Chrysanthemum [o Tanacetum] cinerariaefolium) és econòmicament important com a font natural d’insecticida. Les flors seques es polvoritzen i els compostos actius (piretrines), continguts en les peles de les llavors, s’extreuen i es venen en forma de oleorresina. Aquesta es asperja com una suspensió en aigua o oli, o com pols. Les piretrines ataquen el sistema nerviós de tots els insectes, i inhibeixen a les femelles de mosquits de picar. Quan no estan presents en quantitats fatals per als insectes segueixen funcionant com repel · lent contra ells. Són nocius per als peixos, però molt menys tòxics per als mamífers i aus que molts altres insecticides sintètics i no són persistents, sent biodegradables i descomponent fàcilment exposats a la radiació solar. Són considerats entre els insecticides d’ús més segur en proximitat de aliments. Els piretroides són biocides sintètics basats en el piretro natural, ig, permetrina.

CONSELLS DE MANTENIMENT

Col·loca el test en un lloc il·luminat i ben ventilat, però sense corrents. Hem d’anar amb compte amb la calor, ja que, no resisteixen molt temps en estades caloroses. Si les flors no s’obren és per falta de llum. Has de mantenir sempre el terra a humit. Les flors es marceixen quan els falta aigua, però cal anar amb compte amb els embassaments. Quan les flors estiguin marcides és important retirar-les, per aconseguir que les noves durin més temps. És recomanable polvoritzar freqüentment amb aigua tèbia perquè les fulles i les flors estiguin fresques, principalment si es troben en llocs amb calefacció. A mitjans de la primavera pots treure a l’exterior i tenir pràcticament fins al mes d’octubre.

Amb les atencions adequades, aconseguiràs mantenir la planta florida almenys deu setmanes seguides. I si el lloc on es troba té temperatures suaus, encara es prolongarà la seva permanència durant més temps.

La llum és fonamental per al correcte desenvolupament dels crisantems, però compte amb l’exposició solar directa, pot acabar cremant la planta. Així mateix, la calor i el fred són enemics d’aquesta espècie. Necessita temperatures mitjanes entre 13 i 18 º C.

Amb l’arribada de l’estiu, cal incrementar la freqüència de reg i abonar. A més, si la tens a l’exterior, no és estrany que creixi molt en alçada, pel que és bona idea podar de tant en tant. Per exemple, talla les flors més altes i usa per decorar l’interior del teu habitatge.

Es reprodueix per divisió de mata o esqueixos quan comenci a despuntar la primavera. Separa les mates i sembra les plantes individualment, regant amb moderació. Generalment solen arrelar sense problemes.

Calathea Warscewiczii

El nom del gènere deriva del grec Kalathos o cistella, que segons alguns autors és degut al fet que determinades espècies les flors creixen en inflorescències que semblencistelles.

Aquesta planta tropical només es conrea en exterior si es donen les condicions òptimes,ja que les seves fulles són extremadament delicades i tant la pobresa d’humitat, l’excés de calor o fred, pot fer que el fullatge es deteriori amb rapidesa.

És amb diferència una de les plantes que componen la família Marantaceae méssensible a les situacions adverses.

Això és fàcil d’entendre en contemplar les fulles i apreciar la seva textura vellutada, que al costat del deliciós colorit li confereix una aparença tant bellament ornamental.

L’hàbitat natural d’aquesta Calathea es troba a les selves humides de Colòmbia, on lesprecipitacions plujoses són incessants.

Els regs han de ser abundant a l’estiu, menys intensos des de novembre fins a març, iregular en altres èpoques. És important que les arrels rizomatoses no resultin danyades per l’excés d’humitat o es pudrirán.

En períodes de calor necessita que polvoritzi l’entorn de l’exemplar mitjançant ruixats d’aigua, procurant no mullar les fulles ja que les gotes d’aigua sobre les fulles produeixenunes desagradables taques blanquinoses, molt difícils d’eliminar en aquesta planta.

El nivell requerit d’humitat representa el major problema per al cultiu en interior i ha de ser proporcionada mitjançant qualsevol mitjà; una safata amb còdols i una mica d’aigua és un mètode simple.

La llum forta sovint fa que les fulles es corbin, en aquest cas cal situar la planta en un altre lloc una mica més ombrejat perquè recuperi la seva aparença normal.

La floració en forma de con, amb bràctees de color cremós i disposades en espiral mai apareix en interior i molt rarament en hivernacles, llevat que la planta estigui molt desenvolupada.

Com la resta de la família marantáceas correspon a una planta de belles fulles, molt decorativa i perfecta per a interiors, malgrat que el nivell requerit per aquesta planta representa el major problema per al seu cultiu en interiors.

Convé utilitzar un substrat lleuger, porós i una mica àcid, que s’ha de mantenir amb una certa humitat de manera estable, mai permetre que el substrat s’assequi.

Com altres plantes del grup està subjecta a la nictinastia, és a dir, que les seves fulles es pleguen al vespre i recuperen el seu estat normal quan es fa de dia.

La falta d’aquest moviment pot ser atribuït a una baixa humitat ambiental o l’atac d’algunparàsit.

La reproducció més senzilla es produeix mitjançant la divisió de la planta a mitjans de laprimavera, quan les temperatures són més càlides.

Informació important:

Acostuma a mesurar entre 50-100 cm.

Presenta inflorescència sobre el tros mes llarg de la fulla.

Floreix de primavera a estiu.

 

Necessita estar en una situació més aviat a l’ombra, molta gent pregunta per plantes que puguin viure amb poca llum, doncs bé, aquesta és una d’elles.

Quan li toca el sol, plega les fulles per protegir-se de la llum excessiva.

Requereix una temperatura càlida. Temperatura hivernal: 15 a 18 º C.

Molt susceptible al fred, no suporta temperatura inferior a 7 ° C.

Compte amb els corrents d’aire fred a l’hivern, poden matar.

Evitar els canvis bruscos temperatura.

No tolera l’ambient massa sec.

És difícil proporcionar-li la humitat ambiental necessària.

Col loqueu el test sobre graveta bé humida tot l’any.

Polvoritzar sovint, fins i tot a l’hivern.

Una altra opció és disposa d’un humidificador.

Li convenen els testos amb poc fons. Si no disposa d’un test baixa, ompli el fons amb grava o trossos de test, maó, etc

Creix millor en testos amples que llargs.

Planta ideal per als amants del reg. Substrat sempre humit, però no entollat​​.

Reg cada 2 o 3 dies a l’estiu; cada 5 dies a l’hivern.

Regar si és possible amb aigua de pluja o amb aigua mineral; no utilitzar aigua calcària. Si és d’aixeta tirar una mica de suc de llimona o un raig de vinagre per acidificarla. Fins i tot per polvoritzar amb ella les fulles.

Tampoc s’ha de regar amb aigua freda, sinó a temperatura ambient.

Abonar quinzenalment a la primavera i estiu a dosis baixes.

Begonia Mix

Planta herbàcia perenne o anual o de temporada originaria del Brasil. Pot arribar a mesurar entre 20-40 cm d’alçada.

Les seves tiges son carnosos i ramificades i les seves fulles tenen forma ovaladai arrodonida. Les flors estan reunides en cims exilares de color rosa, vermell, blanc.

S’obtenen diverses varietats d’aquesta espècie, diferenciades per la seva grandària o bé pel color de les fulles, que poden assumir coloracions vermelloses en múltiples tonalitats.

És característica perquè floreixen durant gairebé tot l’any.

La Begonia mix és utilitzada per a parterres, rocalles i vores o per al cultiu en test en interior i terrassa.

Necessita un clima càlid i humit.

Per el que fa a la llum, s’adapta a la semihombra tot i que s’adapta perfectament en llocs d’ombra.

No tolera bé el fred i ha de protegir-se dels vents i les gelades. A l’hivern s’ha de protegir de les gelades amb alguna cobertura o posant dins de casa

El reg ha de ser freqüent i moderat, evitant els embassaments perquè es podreix la base de les tiges.

Recomanem abonament de 2-3 grams de fertilitzant granulat per planta a la primavera o abonament líquid cada setmana durant la floració.

Han de retirar-se les flors marcides i el fullatge danyat per ajudar a la planta a millorar la seva floració.

Aquesta planta es reprodueix fonamentalment per llavor. La llum és essencial per a la germinació. Temperatura de germinació entre 22-27ºC i triga uns 14 dies.   No cobrir però mantenir la capa superficial del planter humida posant un vidre.

Dracena Trenada

És un arbust, amb un o diversos troncs, de creixement lent, que pot arribar a assolir eventualment fins als 5 m d’alçada. Les seves fulles són linears o lanceolades, d’entre 30 a 90 cm de longitud i de 2 a 7 cm d’ample, amb un marge vermell fosc al que deu el seu nom.

La dracena es una planta que no li agrada estar exposada directament al sol, si ho está, es fàcilment que perdi el seu colorit. Necessita humitat elevada, convé pulveritzar freqüentment si està situada en un lloc sec i sobretot a l’estiu quan ha de suportar elevades temperatures. El fet d’humidificar-la també la protegira de la plaga d’aranyes vermelles. Recomanem regar-les amb moderació a l’estiu i setmanalment a l’hivern. A l’estiu quan és el seu període de creixement recomanem abonar per obtenir uns millors resultats. És important no fer-ho en períodes invernals. No accepta fertilitzant foliar.

És una planta domèstica molt popular per l’ornamentació de les seves fulles, de coloració entre verd intens i verd pàl·lid amb vores vermells segons les espècies i cultivars. Requereix una temperatura mínima de 15 ° C, i és més tolerant que la majoria de les plantes a terra sec i reg irregular, tot i que és important que tingui el sòl permanentment humit. Atès que requereix poques cures, és molt popular a les oficines on la calor i la llum constants li són propicis; creix correctament amb 63 a 73% d’ombra, encara que el vermell de les vores cobra major vivacitat amb l’exposició directa al sol.

És una de les plantes utilitzades als estudis per a la neteja de l’aire realitzats per la NASA i ha demostrat que ajuda a eliminar el formaldehid.

Es reprodueix amb facilitat per esqueixos terminals. Requereixen sòl ben drenat però humit, amb un pH entre 6 i 6,5. L’excés d’acidesa provoca clorosi a les fulles, mentre que l’alcalinitat indueix deficiències en l’absorció de ferro. La humitat ambient ideal està entre el 60% i el 100%, i la temperatura òptima entre 21 i 31 ° C. La fertilització s’ha de fer amb una barreja en una taxa N: P: K de 3: 1: 2 a 3: 1: 3 durant el creixement. Mentre les sals del sòl no estiguin en nivells inferiors a 1,0 dS / m no requereix fertilitzant addicional. No toleren bé els corrents d’aire quan joves per la flexibilitat i delicadesa del tronc.